El bus

Només hi arriba un bus un cop a la setmana, i no sembla que massa gent tingui interès  a fer cap a aquestes contrades. El xofer es diria que anava mig endormiscat i cada revolt a la carretera l'agafava impertorbable al volant. Passatgers ben pocs: un avi amb caliquenyo i boina, una dona amb un fardell i cara antipàtica, un parell de joves proveïts amb dues motxilles i botes de muntanya, i jo, asseguda quasi bé al final.

Quan li vaig demanar excedència per motius personals em va mirar amb els seus ulls penetrants, esperant que li donés una explicació més concreta. No em va costar gens no contestar i aguantar-li la mirada, i no perquè m'empenyés un sentiment d'enuig o volgués mostrar un comportament arrogant, sinó perquè estava tant cansada que ja no tenia discurs políticament correcte. I en el punt precís que els meus ulls van saber transmetre aquesta causa,  l'home va acceptar amb el cap i el gest sense  deixar anar tampoc cap paraula.

Vàrem sortir de l'estació a les onze del matí i durant onze hores de trajecte no vaig voler pensar en res. Res que signifiqués alguna cosa per a mi, i vaig haver de  donar-li  tres ordres al meu cervell: una, processar el que veia al meu voltant, és a dir, paisatge, conductor i passatgers; dues, dormir de tant en tant i no somniar; i
tres, llegir i memoritzar les receptes del llibre de cuina. M'en vaig sortir prou bé. No recordo haver somniat, vaig fabular sobre cadascuns dels viatgers i vaig repetir com un lloro la meitat del receptari. Potser per aquest motiu, la primera cosa que he fet avui al llevar-me és sortir a comprar els ingredients de la sopa freda de cogombre.



        

Sopa freda de Cogombre

Pelo els cogombres, els tallo per la meitat i en trec les llavors. Mentre ho faig, em perdo lluny de la cuina. Sembla que miro per la finestra, però segurament ni me n'adono.
Deixo caure la sal fina com neu de fantasia i els deixo reposar trenta minuts. Mitja hora! Quin munt de temps! I tant mateix, quan estic amb tu, se'm fa tant curt! Surto a la terrassa i aprofito per fer meus els raigs de sol al costat dels geranis. No fan tanta olor. No com abans. Les aromes ja no són de la mateixa intensitat.
Tampoc la passió.
Els cogombres han perdut l'excés d'aigua. Els tallo a trossos gruixuts i els poso a la batedora, amb les cebetes, l'anet, el suc de llimona, la mantega i el iogurt. Premo el botó. No m'en puc estar de fer servir el dit de cullera i m'empleno la boca  de voluptuositat. Hi afegeixo més pebre que no pas sal, i recordo la teva insistència amb el pebroter quan amaneixes l'enciam.
Ho deixaré a la nevera el temps que faci falta.
Ho serveixo en dos bols de vidre transparent. Ens delectem, tu i jo, sense presses, i assaborim la serenor que ens fa còmplices. La teva rialla dins la meva, el meu anhel dins del teu.