El bus

Només hi arriba un bus un cop a la setmana, i no sembla que massa gent tingui interès  a fer cap a aquestes contrades. El xofer es diria que anava mig endormiscat i cada revolt a la carretera l'agafava impertorbable al volant. Passatgers ben pocs: un avi amb caliquenyo i boina, una dona amb un fardell i cara antipàtica, un parell de joves proveïts amb dues motxilles i botes de muntanya, i jo, asseguda quasi bé al final.

Quan li vaig demanar excedència per motius personals em va mirar amb els seus ulls penetrants, esperant que li donés una explicació més concreta. No em va costar gens no contestar i aguantar-li la mirada, i no perquè m'empenyés un sentiment d'enuig o volgués mostrar un comportament arrogant, sinó perquè estava tant cansada que ja no tenia discurs políticament correcte. I en el punt precís que els meus ulls van saber transmetre aquesta causa,  l'home va acceptar amb el cap i el gest sense  deixar anar tampoc cap paraula.

Vàrem sortir de l'estació a les onze del matí i durant onze hores de trajecte no vaig voler pensar en res. Res que signifiqués alguna cosa per a mi, i vaig haver de  donar-li  tres ordres al meu cervell: una, processar el que veia al meu voltant, és a dir, paisatge, conductor i passatgers; dues, dormir de tant en tant i no somniar; i
tres, llegir i memoritzar les receptes del llibre de cuina. M'en vaig sortir prou bé. No recordo haver somniat, vaig fabular sobre cadascuns dels viatgers i vaig repetir com un lloro la meitat del receptari. Potser per aquest motiu, la primera cosa que he fet avui al llevar-me és sortir a comprar els ingredients de la sopa freda de cogombre.