Sopa freda de Cogombre

Pelo els cogombres, els tallo per la meitat i en trec les llavors. Mentre ho faig, em perdo lluny de la cuina. Sembla que miro per la finestra, però segurament ni me n'adono.
Deixo caure la sal fina com neu de fantasia i els deixo reposar trenta minuts. Mitja hora! Quin munt de temps! I tant mateix, quan estic amb tu, se'm fa tant curt! Surto a la terrassa i aprofito per fer meus els raigs de sol al costat dels geranis. No fan tanta olor. No com abans. Les aromes ja no són de la mateixa intensitat.
Tampoc la passió.
Els cogombres han perdut l'excés d'aigua. Els tallo a trossos gruixuts i els poso a la batedora, amb les cebetes, l'anet, el suc de llimona, la mantega i el iogurt. Premo el botó. No m'en puc estar de fer servir el dit de cullera i m'empleno la boca  de voluptuositat. Hi afegeixo més pebre que no pas sal, i recordo la teva insistència amb el pebroter quan amaneixes l'enciam.
Ho deixaré a la nevera el temps que faci falta.
Ho serveixo en dos bols de vidre transparent. Ens delectem, tu i jo, sense presses, i assaborim la serenor que ens fa còmplices. La teva rialla dins la meva, el meu anhel dins del teu.